Encara avui jugo entre els llençols quan estenc la roba els diumenges.
I automàticament em transporto al balcó de la meva àvia i sento l’olor dels geranis que cuidava amb tanta passió.
El joc apareix de manera inesperada.
La joguina no és l’objecte, és jugant que l’objecte (els llençols) esdevé joguina.
De petita construïa casa meva amb els coixins del sofà dels meus avis.
També intentava fer reviure insectes donant-los de menjar fulles de menta.
El joc és creador de realitat. La ficció no s’oposa a la realitat, l’amplia.
Un tros de tela és un putxinel·li mentre algú li dona veu.
Quan deixa de tenir vida pròpia, torna a ser un retall de roba.
De petita, com la gran majoria, em desplaçava corrent i saltant.
L’altre dia, passejava per Horta, no anava enlloc.
I, de sobte, vaig descobrir la meva mà dreta ballant.
Potser es tractava d’això, de fer les coses jugant. I de deixar, per una estona,
que sigui el joc qui ens prengui.
Encara avui, quan soc al mar, jugo amb les onades. Una. Una altra.
I quan ja hauria de sortir, em dic “una més”. Totes sabem que mai és només una més.
Aquest “una mica més” també parla del joc.
Perquè jugar ens mostra una altra relació amb el temps.
És allò que succeeix en l’ara i que, per un instant, ens pot semblar infinit.
Perquè el temps li pertany al jugar.
M’agrada anar al bosc sense saber ben bé on vaig. Agafar un camí que no conec, seguint el so de l’aigua. Trobar un riu on banyar-me.
I encara avui crec que apareixerà algun animal fantàstic entre els arbres.
Jugar és una acció exploratòria. Té molt a veure amb l’atenció i la tensió de no saber que passarà.
Encara avui faig preguntes curioses (incòmodes, em dieu moltes) sense saber que ho són.
Pregunto. La deixo anar i miro què apareix.
Allò que espera en l’entre. Una conversa també pot ser un joc.
L’escolta, el silenci, la broma, la mirada, el moviment, el contacte.
I una altra vegada l’espera.
El desig també necessita del joc. O potser el joc és condició perquè existeixi.
Jugar és imaginar que podem ser d’una altra manera per una estona.
Potser per això a teràpia una part de la tasca és recuperar la capacitat lúdica, és a dir, la capacitat creativa.
I aprendre a relacionar-nos amb la vida d’una manera una mica més flexible.
Estar amb els nostres records també és una manera de jugar. De trobar plaer en recordar.
I descobrir que el passat es fa més petit quan podem tornar a jugar amb ell.
Eixamplar el present amb els nostres records.
I esbrinar on continua apareixent el joc ara.
El joc com una manera de viure.